Tertúlia amb Joan Aldrufeu i Casas, viverista
Joan Aldrufeu Casas és un dels supervivents d’una de les nissagues d’horticultors i jardiners més importants del país. Des de 1946, any en que es fa càrrec del negoci familiar, fins avui ha vist passar fins a quatre generacions dedicades a la Jardineria. A través de la modernització i l’especialització de la producció va transformar el negoci familiar en una de les empreses capdavanteres del sector ornamental a Catalunya. Actualment compta amb una de les millors col·leccions de Pelargonium del Principat. Fills i néts d’en Joan Aldrufeu segueixen la seva tradició familiar.
Joaquim Aldrufeu Arguyol, el seu avi, va iniciar la seva activitat com horticultor el 1865 a Barcelona. Va ser el primer en hibridar roses al nostre país, i va obtenir una nova varietat: la rosa “Reina Maria Cristina”, arribant a ser nomenat jardiner de la Casa Real. És sens dubte, l’ inici d’una nissaga….
-Jo del meu avi Joaquim de vegades no comprenc la tasca tant polifacètica que feia per l’època. Tenia “diplomes” de moltes coses, de roses, geranis i, fins i tot, n’hi ha un de patates. No sé com s’ho feia per aconseguir tantes varietats, i hibridar-les.
És curiós veure les signatures dels “diplomes”, on també surten personatges importants com, per exemple, en Frederic Trèmols, de l’Institut Agrícola Sant Isidre, l’Artur Bofill, en Rafael Roig i Torres, tots ells agrònoms d’una certa reputació, en una Barcelona on era molt freqüent organitzar concursos i exposicions de flors…
-Si.
El seu avi va tenir dos fills que destaquen en Jardineria, en Miquel, el seu tiet, i en Joan, el seu pare. Del primer, el jardiner municipal, Miquel Aldrufeu i Gurguí, cap de jardiners del Parc de Montjuïc en els anys 30, què en sabem?
-El meu tiet era considerat un home modern, en aquell temps. En comptes d’anar a treballar a Can Coll a Barcelona, se’n va anar a Anglaterra, on va aprendre l’ofici. Pensava que valia més ser un gran mosso que un petit amo, a l’inrevés que el meu pare (Joan Aldrufeu i Gurguí) . El tiet va treballar per l’Ajuntament de Barcelona, a Parcs i Jardins. Després de la guerra, ell feia la feina i Lluís Riudor (director de Parcs i Jardins, entre 1940 i 1968) les signava com arquitecte i paisatgista. Tenia estudis però no tenia cap títol. Molta part del Jardí de Mar i Murtra de Blanes la va dissenyar ell.
Miquel Aldrufeu va ser també professor i l’ànima de l’Escola de Jardineria, al costat del seu director, l’arquitecte i dissenyador de jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí…
A l’Escola hi tenia orquídies, que les considerava el seu tresor. De l’esporga de palmeres -aleshores no es comercialitzava la fibra de coco- en feia un substrat per les orquídies.
Vostè va anar també a aquesta Escola de Jardineria…
-El meu tiet em va dir: “nano!, no cal que hi vagis. Al costat del teu pare i el que t’ensenyi jo pots saber igual”. Ara amb els anys veig que no és igual. A l’Escola t’ensenyen un coneixement més global, a casa estàs a dintre d’un cercle.
Miquel Aldrufeu va ser també el mestre de Joan Pañella, botànic, cactòfil i professor de l’Escola de Jardineria…
-Tenia sempre en Pañella a la boca. Me’n recordo que deia: “hi ha cada totxo a l’Escola, però n’hi ha 3 o 4 que faran”. Un d’ells era en Viure de Cardedeu, l’altre era els Batlle, …
En col·laboració amb Riudor i Pañella, el seu deixeble, van publicar el 1947 el Catálogo de las plantas cultivadas en los jardines municipales de Barcelona, just un any abans de morir…
-El meu tiet tenia arrítmies, i es va morir d’un atac de cor.
Miquel Aldrufeu es va casar amb la florista Maria Rifé i Bofill, la seva tieta…
-La meva tieta tenia la parada de flors nº 11 de la Rambla de Barcelona, però es va quedar sense descendència. Un fill, que també es deia Miquel, va morir en temps de guerra d’un tifus. Els nebots d’ella van seguir amb la parada, en un racó de la qual hi van posar una inscripció que hi deia: “Viuda de Miquel Aldrufeu”.
El seu pare, Joan Aldrufeu Gurguí, segueix el camí iniciat pel seu avi, consolidant l’activitat en l’horticultura ornamental. Les circumstàncies històriques l’obliguen abandonar Barcelona i anar a Vilassar de Mar. Des de 1911 el Maresme serà seu i referència de la seva família. El seu pare treballava d’aprenent amb Jaume Coll un jardiner important de Barcelona, on va aprendre l’ofici,…
-Tota la família era encara a Barcelona. El meu pare es va veure en cor d’establir-se pel seu compte. Va veure un anunci al diari que es llogava una finca, la va anar a veure, i vam marxar tots en carro cap a Vilassar, amb els mobles i tot. Can Coll es desfeia i es va instal·lar a Vilassar de Mar (La Sènia del Rellotge, avui Museu de la Marina). Era arrendatari de la finca agrícola, on hi teníem els hivernacles de planta i flor, fins que el creixement urbanístic de la zona ens va expulsar.
Quin va ser el primer conreu a Vilassar?
-Hi ha una foto de la primera sembrada a Vilassar…El meu pare es va dedicar a comercialitzar la cabeça de nard a tota Espanya. Com que la terra era verge, no estava explotada, els nards eren més alts que les persones.
Quan s’estableix pel seu compte, quin tipus de producció hi feia?
-Feia de tot en aquell temps: rams de núvia, corones, flor tallada, podava arbres fruiters i palmeres, jardins i, a més, conreava la terra. Ell deia que tot feia bullir l’olla perquè dedicar-se a una sola cosa en aquell temps era impossible.
L’especialització és més moderna, va venir més tard….
-Durant la postguerra, que va durar molts anys, també havia de fer de tot… Es va dedicar molt a hibridar crisantems i molta dàlia, però l’especialització no existia en aquella època.
El seu pare fa de tot, des de podar una palmera fins a decoració floral….
-Tenia mà per guarnir. Va guanyar tres anys seguits el primer premi, la copa gran, d’exposició floral. La primera, per la inauguració del sindicat de Vilassar.
També va publicar Las flores y su comercio, un llibret editat per la Cámara Oficial Agrícola, de Barcelona, on explica la situació del comerç de les flors al nostre país i a l’estranger. També tracta sobre les floristes de la Rambla de Barcelona….
Amb vostè segueix la història familiar….
-El meu pare estava una mica fotut, patia de l’ estomac, i em trobo de cop amb tota una finca al davant, tots camps de cultiu de la família. La finca era arrendada, no vam tenir la sort de’ n Cabot…
I què va fer?
-Gràcies al pare treballava mitja jornada a la Cambra Agrària i amb aquestes m’ofereixen una beca per fer un curs de poda d’arbres fruiters a l’estació agronòmica de Logronyo. Jo tenia 17 anys. Va ser una experiència, la primera sortida. Després em van oferir una altra beca i treure’m el títol d’Expert Agrícola, a Caldes de Montbui, fins que torno a casa, per la mili….
Com van viure la guerra?
-Durant la guerra a casa hi havia bastants treballadors i, d’aquells, uns quants volien col·lectivitzar la finca. El meu pare els hi va dir que fessin el que volguessin, que ell no era el propietari. “A mi em deixeu tres quarteres, un trosset per viure, per fer l’hortet, i vosaltres us ho repartiu com vulgueu”. L’amo de la casa estava amagat a Suïssa.
Després de la guerra, quan es van tornar a fer càrrec de la finca, que conreaven?
-De tot una mica, però fèiem molta dàlia. Aleshores anàvem de bon matí a vendre a la parada fixa que teníem a la Rambla, on s’acostaven els turistes. Recordo que el transport no anava gaire bé i a vegades t’havies d’aixecar a les 3 del matí, anar a la Renfe, i carregar les paneres. A l’Estació de França hi havia un senyor, que li deien Climent, que anava amb un carretó, empenyent les paneres cap amunt, pel carrer Fernando. També recordo que anàvem amb el tiet Pere a vendre, al dematí, farcells de nards a l’engròs a la Rambla fins que es va cansar i ens ho portava a nosaltres. El tiet, que era pagès hi “brutejava una mica” [jugava una mica brut], a dintre de les sis vares de nards, n’hi posava dues de miserables. Això ho feia tothom menys nosaltres, ens feia quedar malament… La Rambla, entre tramvies i camions descarregant era un garbuix de por, allò…
Després van anar al Mercat Central de la flor, a Montjuïc que, a partir de la dècada de 1970, va ser traslladat a Mercabarna…
-Ens van portar a l’antic Mercat de la Flor de Barcelona, al carrer Lleida, i els que ja teníem una parada fixa ens van donar una parada més barata. Però ja no vaig voler anar a Mercabarna.
Veiem com es comercialitza als anys 50 i dècada dels 60, primer a la Rambla, després al antic Mercat de la Flor de Barcelona, als 70 a Mercabarna i, finalment, el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Vilassar de Mar, a partir del 1983.
A vostè li van donar la medalla al mèrit agrari en reconeixement a tota una trajectòria…
-M’ho van demanar els altres, no ho vaig demanar jo…A mi m’hagués agradat més dedicar-me a la jardineria, però com teníem tanta terra, em vaig dedicar a la producció….Vaig veure que era incompatible fer viver i jardineria.
D’alguna manera vostè i la seva generació són els que comencen a fer l’especialització de l’ofici…
-Sí, jo tenia un peu a cada banda. He fet molta jardineria efímera i muntatges florals amb hortènsies, geranis, …per fires com Jardinova, Expohogar i Expo-Garden, i guarniments pel Jardí Botànic, Costa Llovera, …. Recordo una vegada que en una gran exposició, quan vaig acabar, havia d’anar a dinar i em vaig adormir i, en despertar, no hi havia res: va venir una tempesta i s’ho va endur tot a mar, els testos per la carretera…
Vostè ha creat moltes varietats noves, com per exemple, de pensaments, no?
-Aleshores només hi havia el clavell i la rosa, però les “matrícules”, si no fas un seguiment, te les copien igualment. Fèiem molts esqueixos de la planta mare.
La nissaga dels Aldrufeu no s’acaba aquí. La quarta generació, els seus fills, gairebé tots, es dediquen també al món de la jardineria, com alguns dels seus néts…
–N’hi han tres. L’Anna és la més moderna, fent producció in vitro de planta ornamental, aromàtica i arbustiva. La Montse és la que em substitueix a mi, en la part que jo portava, i el meu fill Joan està a Palafolls. Allà hi té hivernacles especialitzats en geranis. Hi tinc nets que ja són jardiners.
Tot i que hi han altres nissagues, com els Bordas, els Batlle i d’altres, els Aldrufeu estan avui considerats la nissaga més gran de jardiners a Catalunya. De l’extens arbre genealògic, on falta completar encara la quarta i cinquena generació, hi ha la branca del Domingo Aldrufeu i Arguyol, que van anar a Veneçuela. D’un dels seus descendents, el mulato Vicenç Aldrufeu i Coll (1976), es troba molta informació, publicitat i històries diverses….Es veu que era molt ric, però no era gaire bon pagador. Recorda alguna anècdota?
-Un d’aquells parents, no sé si era en Vicenç, va comprar un terreny, del que li van donar molts diners, he sentit explicar a la família. Va fer números: si gasto 10.000 pessetes l’any, en tants anys, ja m’hauré mort i en tindré prou per viure. Amb aquestes va viure més anys que els diners que va fer, i no va pagar. Cansat, va agafar una pistola i es va suïcidar, però no es va arribar a matar. Un cop curat el van jutjar per possessió d’armes. Durant el judici li va agafar un atac de cor i es va morir davant el jurat.